Amb el terme New Deal,[a](AE: [nuː diːl])[b]s'entén el conjunt de reformes econòmiques i socials aplicades sota l'administració del president Franklin Delano Roosevelt[1] entre 1933 i 1938, per lluitar contra els efectes de la Gran Depressió. Aquest programa es va desenvolupar amb l'objectiu de donar suport als sectors més pobres de la població, reformar els mercats financers i redinamitzar una economia estatunidenca ferida des del crac del 1929 per la desocupació i les fallides en cadena.
Habitualment es distingeixen dos New Deals[c] : el primer, marcat especialment pels «Cent dies de Roosevelt» el 1933[2]tenia com a objectiu millorar la situació a curt termini. Es poden trobar, doncs, lleis de reforma dels bancs, programes d‟assistència social urgent, programes d‟ajuda per al treball, o fins i tot programes agrícoles. Així, el govern va fer inversions importants i va oferir accés a recursos financers a través de diferents agències governamentals. Els resultats econòmics van ser dispars, però la situació va millorar.[3]El « Segon New Deal » s'estengué entre 1935[2][4]i 1938, i impulsà una redistribució de recursos i poder a més gran escala, amb lleis de protecció sindical,[4] la Social Security Act,[4] així com programes d'assistència als pagesos i treballadors itinerants.[d] No obstant això, el Tribunal Suprem va declarar inconstitucionals moltes de les reformes, i algunes parts dels programes van ser ràpidament substituïdes, a excepció de la National Recovery Administration. El segon New Deal fou molt més costós que el primer, i va augmentar el dèficit públic. D'altra banda, malgrat programes com la Public Works Administration, l'atur encara afectava 11 milions d'estaunidencs el1938.[5]
La lluita contra la crisi va perdurar fins que els Estats Units van mobilitzar la seva economia amb la Segona Guerra Mundial.[6] L'èxit del New Deal és innegable en el pla social. La política duta a terme pel president Franklin D. Roosevelt canvià el país mitjançant reformes i no mitjançant una revolució.[7] D'altra banda, els programes del New Deal eren obertament experimentals, manifestament perfectibles,[8] i atesos els costos d'aquest procés, es podria haver preferit un programa de canvi més complet. No obstant això, el caràcter imperfet del New Deal permeté una crítica constructiva i una reflexió més pausada que obrí la via a una millora de la democràcia estatunidenca durant els anys següents i que perdura fins a l'actualitat.[8] En matèria sindical, l'adopció de l'anomenada Wagner Act va permetre fer dels sindicats uns col·lectius poderosos.
Nombrosos programes del New Deal encara romanen actius. Entre els que han mantingut el seu nom original estan la Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC), la Federal Housing Administration (FHA), la Tennessee Valley Authority (TVA), però també la Social Security Act, la primera experiència estatunidenca d'estat del benestar així com la Securities and Exchange Commission (SEC) a l'àmbit de la regulació financera.
La qüestió de l'èxit del New Deal continua sent controvertida fins avui. Es va superar l'estat desolador de l'economia estatunidenca, però per altra banda no es va assolir la plena ocupació fins al 1941. La Social Security Act de 1935 va establir les bases de l'estat del benestar estatunidenc, però no es va aconseguir una seguretat social per a tothom i una distribució "justa" de la renda i la riquesa. És indiscutible que la política d'intervenció massiva de l'Estat va donar noves esperances a una nació desanimada i desorientada.[9]A diferència del Reich alemany i de molts altres països, la democràcia es va preservar als Estats Units durant la Gran Depressió.[10]L'economia de mercat es va rescatar creant un ordre econòmic més estable, principalment mitjançant la regulació del sistema bancari i del comerç de valors.[11]
Error de citació: Existeixen etiquetes <ref>
pel grup «lower-alpha» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="lower-alpha"/>
corresponent.